Dies d’abril / Días de abril. Joan Margarit

t


Dies d’abril

El que sento en el meu silenci d’ara
són els cants dels ocells d’aquella primavera
pendents de convertir en llàgrimes el cant.
Els ocells i el taüt, des de llavors,
no podré separar-los ja mai més.
Ara em nodreix nomes la intel·ligència,
que prefereix l’hivern amb les basses gelades,
les cares grises i suaus pel fred.
Els camps que semblen morts, avets que callen
pels anys que ja portem sense Nadal,
perquè encara seria molt més trist
cantar aquelles cançons nosaltres sols.
El pensament, desconjuntat pel sexe
i per la fosca de la passió,
no ha trobat pau fins a la senectut.
És la impotència la que ens socorre.
La que, fent impossible ja el futur,
salva aquest breu present, dignifica l’ahir.
Días de abril

Los pájaros de aquella primavera
es lo que escucho ahora en mi silencio,
pendientes de cambiar cantos por lágrimas.
El ataúd y el canto de los pájaros
no puedo separarlos desde entonces.
Sólo me nutre ya la inteligencia,
que prefiere el invierno con sus charcos helados,
caras grises y suaves por el frío.
Los campos que parecen estar muertos,
los abetos que callan por los años
que han transcurrido ya sin Navidad,
porque sería aún mucho más triste
cantar nosotros solos las canciones.
El pensamiento, al que descoyuntaron
la oscuridad de la pasión y el sexo,
no ha encontrado la paz hasta la senectud.
Es la impotencia la que nos socorre.
La que, haciendo imposible ya el futuro,
salva el breve presente, dignifica el ayer.